notes de color

Divendres, 26 de setembre

Ànima càndida

Jordi Llovet

school

Daniel Pennac (Casablanca, 1944), autor de diversos llibres d'èxit en els darrers anys, va ser professor a França durant molts anys, fins que va poder dedicar-se a escriure a temps complet. La sociologia de l'escriptura ens diu que, mentre un narrador es guanya la vida en una altra cosa i escriu a més a més, els seus llibres poden resultar molt bons; però que, un cop s'ha convertit en freelance, està obligat a produir llibres amb una inevitable freqüència, perquè els homes també mengem expressament.
Per això, després de la sèrie dels seus llibres al voltant de la família Malaussène vagin conrear a mig món una certa anomenada, Pennac va decidir-se a provar el gènere mig biogràfic mig assagístic, que domina el que comentem avui, Mal d'escola (Empúries Mondadori, 2008), per veure si la cosa anava bé. I a fe que no li ha anat malament: 700.000 exemplars venuts a França en poc molts pocs mesos, i ara, possiblement, èxit de vendes en català i en castellà. Si tenim present que el llibre tracta, dit a l'engròs de la figura del tanoca o del zoquete de l'escola, és a dir, l'estudiant que no fa brot i es posa a l'última fila de la classe amb l'iPod en marxa hores i hores tot convulsionant-se, i si podem estar segurs que pràcticament ni un sol dels tanoques escolars del món sencer no llegiran ni un llibre en tota la seva venturosa vida, llavors hem d'arribar per força a la conclusió que, qui ha comprat aquests 700.000 exemplars, són els pares i les mares d'aquests nois (noies, menys) que constitueixen un paradigma jove de l'antiga figura, abans adulta, del cràpula, el bajà o el pixareixes. Com que el llibre el redimeix amb una candidesa que espanta - perquè els mals de l'educació ja han agafat dimensions cosmològiques; apocalíptiques segons els barems dels creedors-, aquests pares i mares deuen acabar el llibre amb una enorme dosi d'esperança i de satisfacció: "Goita, en Pennac també era un bandarra, i ja veus que bé que es guanya la vida!".
Però la realitat és una altra. No sé en què deu haver pensat Pennac, ni en quins centres d'ensenyança va quallar la seva teoria que tots els alumnes són redimibles: és cert que un bon professor sempre hi podrà fer més que un de dolent, però si Pennac conegués a fons la realitat de les institucions pedagògiques dels barris perifèrics de París, Lyon, Marsella o Lilla- ja no parlo dels de Barcelona-, i si hagués visitat els centres en què reposen per torns tots els mestres que han estat a punt de perdre el seny o que, simplement, s'han tornat depressius de per vida, sense remei, llavors hauria escrit un llibre més pessimista de bon tros.
Però el seu opuscle va en el sentit contrari: diu que els tanoques són, en el fons, bones persones (vet aquí la teoria de Rousseau, contra la qual no ha pogut fer-hi res l'evident teoria antagònica de Hobbes, segons el qual els homes neixen llops, o llobets, els uns pels altres); diu que els pares ho tenen tot a favor per col·laborar en el redreçament d'aquestes criatures; diu que el bandejament dels recitats de memòria ("La cigale ayant chanté tout l'été..."; "Mignone, allons voir si la rose...") no faran sinó estimular la intel·ligència creativa; opina que la proscripció dels exàmens deixarà els nens i les nenes davant un panorama net, idíl·lic, en què tot dependrà de la bona fe i sentit de la responsabilitat innats de la mainada; etcètera, etcètera. Més candidesa no s'havia vist ni es veurà en el món de la pedagogia.
És hàbil, per part de Pennac, guardar-se de l'ètiqueta de "professor del club dels poetes morts" en fer una crítica lleugera de l'homònima pel·lícula - aquell film de 1989, amb un Robin Wilians també inocent i saltívol, que va acabar de devastar l'ensenyament públic en aquella època, a més d'oferir un sentit trampòs a la dita llatina carpe diem-; però ni pensament d'afirmar que, en el fons, la lògica dels nostres sistemes educatius porten els nois i les noies, més aviat, a repetir la gesta assassina dels protagonistes joves de la pel·lícula If, Palma d'Or del Festival de Cannes l'any 1969, ni de criticar sense pietat aquella altra candidesa mel·líflua i sentimental que es deia Els nens del cor, amb aquells trinxeraires que acabaven cantant la Missa Solemnis de Beethoven per art de màgia, o poc li faltava, esperonats per un mestre càndid com el que ens presenta Pennac: poseu armes de foc en les mans de la mainada, i no trigaran ni una hora a matar-se els uns als altres. Si això passa cada dos per tres als Estats Units i acaba de passar en un país tan civilitzat com Finlàndia, imagineu què no pot acabar succeint en les nostres latituds.
Què hi farem! El panorama educatiu es troba tan submergit en la catàstrofe, que no és estrany que un escriptor, posats a voler ser original i despertar l'interès pels evangelis entre una classe desesperada de lectors, hagi fet un llibre en què preua la figura del professor com a redemptor d'adolescents buscagatoses. Els mestres constitueixen el col·lectiu professional de més alta dignitat que es pugui imaginar en una societat com la present; i és cert que n'hi ha que, davant l'actual espectacle, encara poden fer alguna cosa. Però aquesta professió també és, diguem-ho clar, la via del martirologi més eficaç que hi ha hagut des dels temps de Dicoclecià.

Quadern/El País/25-9-08